Jordi Martí, història viva de l’escola Bisaroques

unnamed

Té 78 anys i n’ha estat vinculat 20 a l’escola Bisaroques i a la del Carme que la va precedir. Hi ha tingut quatre fills, tres noies i un noi, i tres néts. A tots tres, encara els hi acompanya, i en té per anys, perquè el més petit ha començat aquest curs. No ha estat docent, però sí una peça important de la comunitat educativa d’aquests dos centres. En Jordi Martí Mayola, en Jordi de Ca l’Eusebio, ha format part de les associacions de mares i pares del Carme i de les Bisaroques durant molts cursos i és, per tant, un testimoni directe  tant del canvi de centre com de la constitució i evolució de les AMPA i del sistema educatiu en general. Experiència i seny, doncs, per a la memòria de la història particular de les Bisaroques, i un predecessor de la tasca dels que hi han estat vinculats, hi estan ara i hi estaran més endavant, a l’associació de mares i pares.

En Jordi recorda que duia el seu fill a l’escola del Carme, que s’havia creat per la saturació del Malagrida. Hi havia classes fins a vuitè. L’any 1971 diu que es va iniciar el procés d’urbanització d’uns terrenys a tocar del volcà Bisaroques, i que en Paco Corominas i la Nita Pujol van cedir-ne una part per fer la nova escola. Entre el 77 i el 78, el director del Carme, el senyor Pere Ayats, va citar-lo a ell i a un altre pare perquè engresquessin set o vuit pares més amb l’objectiu de crear una AMPA. “Era un moment en què ningú no estava mentalitzat per aquest tipus d’associacions. Hi havia uns estatuts que ens venien fets i que vam adaptar”, diu, tot afegint-hi que, a vegades, les reunions es reduïen a dues persones i es feien al bar del Carme. Aquell mateix curs, i coincidint amb l’inici d’obres a les Bisaroques, els alumnes de vuitè feien classe on actualment hi ha la residència La Tardor.

L’any 1980 va ser un any difícil. L’empresa constructora va tancar portes i l’AMPA va haver de realitzar moltes gestions per desencallar el tema. Ell mateix va anar diverses vegades a Girona per entrevistar-se amb el delegat territorial d’Ensenyament, perquè l’Ajuntament d’Olot els deia una cosa i la Generalitat una altra. La conclusió a la qual van arribar era que les obres s’havien aturat a mig fer perquè Ensenyament va haver de deixar els diners per a una altra obra del departament. “No es podia fer un altre concurs sense tenir el pressupost cobert i calia també la valoració dels actius de l’empresa que havia deixat les obres a mig fer”, explica.

L’any 1982, finalment, es va poder inaugurar l’escola i es va fer la primera festa del centre. Amb degoters al corredor de dalt i en algunes classes, però estava oberta. “Sempre calia tenir alguna galleda a punt”, diu. En Jordi Martí recorda que, al principi, tothom es va haver d’acostumar a una escola on tot tenia més volum. De cinc classes es va passar a vint, hi havia molts més mestres, l’AMPA va entrar a formar part de la FAPAC… D’aquella FAPAC, en recorda que es va constituir per buscar coses en bé de la mainada, però lamenta que estava molt polititzada.

L’AMPA va començar algunes de les tasques avui plenament consolidades. Així, va iniciar la compra de llibres amb la consegüent negociació amb els llibreters d’Olot, enfadats per la competència que això comportava, i alguns representants van entrar al consell escolar municipal. “Amb prudència dèiem les nostre opinions i hi havia una col·laboració molt oberta entre mestres i pares”, hi afegeix. Va deixar l’AMPA l’any 86, després de vint anys. “Vaig plegar encara amb fills a l’escola, però és que calia una renovació i hi havia molta gent nova per fer el relleu”, sentencia.

Lamenta no haver aconseguit que l’escola tingués gimnàs, i això que el subterrani estava preparat per a aquesta finalitat. No es va fer perquè hi havia una certa pressa a inaugurar el centre i, un cop obert, l’obra va quedar pendent.

De l’evolució de l’ensenyament, en Jordi creu que s’ha passat d’una època en què allò que deien els mestres era llei a una altra en què la relació entre els pares i els educadors és molt planera i compartida. Hi ha corresponsabilitat. “El règim franquista ens ho donava tot mastegat i, amb el canvi democràtic, ens vam envalentir i vam participar”, indica.  Ell ho té clar: “Es va trencar una barrera i ja no feia por anar a parlar amb el mestre. Els mestres ens ensenyaven a nosaltres. Sempre s’aprèn. Van ser uns anys en què hi havia moltes ganes de fer coses”.

Jordi Martí recorda l’onada migratòria dels anys 60 i 70. Diu que els fills dels qui van venir es van adaptar ràpidament gràcies a l’escola. La integració dels pares va ser més fàcil al Bisaroques, perquè hi havia més gent autòctona i la barreja hi va ajudar.

En Jordi Martí, doncs, és història viva de l’escola Bisaroques.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Entorn de l'escola. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Jordi Martí, història viva de l’escola Bisaroques

  1. Octavi ha dit:

    Fanta`stic!!! Anem recuperant la nsotra història per no perdre la memòria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s